L’agricultura es va inventar perquè al món hi ha racons com el que avui ocupa el terme de Borriana, amb un clima ideal, una terra rica en sediments i regada per un riu com el Millars. Aquell territori, doncs, estava predestinat a ser horta, i els que millor ho van entendre van ser els àrabs, que la van convertir en un intricat laberint de sèquies d’aigua que encara avui funcionen com artèries que donen vida a un cos. La consciència de la terra és ací tan forta que quan la revolució industrial va ensenyar el cap, amb les seues fàbriques, horaris, rutines, jerarquies i promeses d’ingressos fixos, els orgullosos borrianencs li van ensenyar el camí de sortida cap a la veïna Vila-real. Els borrianencs vetllaven així el seu estil de vida basat en una concepció radical de la llibertat individual.

En aquella època, abans i després de la guerra, Borriana ja era la principal capital tarongera de les comarques de Castelló i un dels grans nuclis productors valencians. A finals dels XVIII, segons el famós botànic Cavanilles, ja hi havia tarongers al triangle format per Borriana, Vila-real i Almassora. L’introductor del cultiu, Polo de Bernabé, va fer-se construir una gran alqueria que després es convertiria en un palau renaixentista al mig dels horts amb peces portades de mig Europa.

A Borriana una nova fornada de pioners, els comerciants, van portar les seues taronges a l’Europa del nord i, amb els diners obtinguts, es van fer construir impressionants casalicis modernistes. Avui en dia Borriana, víctima de la crisi general de l’agricultura, intenta recuperar l’esplendor perduda reivindicant la qualitat d’unes taronges i mandarines úniques al món.